Travessia del Golf de Lleó a vela
Duració: Una setmana
Distància recorreguda: 320 milles
Palamós – Brégançon – Golf de Lleó – St. Tropez – Palamós
Dimarts 23 de setembre de 2003
Ja ha arribat el dia tant esperat. Són les 10 del matí i estem tots preparats al moll del Port de Palamós, per sortir a fer el Golf de Lleó. Em fa molta il·lusió, no ho sabeu pas. El tant conegut Golf de Lleó, entre la gent de mar anomenat per les Mestralades que el visiten sovint.
Doncs bé, la previsió de vent és de Mestral força 6 pel matí i baixant a 4-5 per la tarda i durant la nit. Tot fa pensar que el Golf ens ferà honor a la seva reputació.
Sortim a quarts de dotze. Tenim una tramuntana lleugera que ens fa cenyir amb rumb 64º cap a l’illa de Porquerolles, a 160 milles. Ens preparem per la primera batzegada.
Al cap de poques hores, el vent poc a poc va rolant a NW (Mestral) i va augmentant la seva força. Comença la festa. Ja és migdia i mantenint el rumb, trimem les veles al desquartelar. El vaixell va com una locomotora. Fem 9 nusos de mitja amb puntes de 10 i 11. Portem ja dos rissos a la major i el gènova força enrotllat sota un vent de 25 a 30 nusos, amb puntes de 35 nusos i una mar més aviat mogudeta…
La tarda la passem barallant-nos amb la roda del timó per a mantenir el vaixell a rumb. Això no baixa, sinó que el vent s’estira. Comencem a dubtar de la previsió. Algú diu de donar la volta doncs la mar és imponent. Hem entrat ja de ple al Golf. A la fi, no sense recança, decidim continuar. Totes les previsions ens diuen que el vent ha de baixar. Confiarem en la tècnica dels meteoròlegs i en el veler.
Entra la nit. La lluita amb la roda del timó per mantenir el vaixell sota aquestes condicions és constant, forta, implacable, però alhora et fa sentir viu, dins d’aquest present dur i humit que hem escollit. Són moments intensos que ben segur ens quedaran a la memòria per molt de temps.
Dimecres 24 de setembre de 2003
A primeres hores de la matinada la baixada de vent i de mar ja és evident. Sort, doncs ja teníem els nostres dubtes!
A partir d’aquí el vaixell ja molt més dòcil es deixa portar de meravella, tot i que fins aquest moment ha aguantat com un ‘Javato’. Passem la matinada navegant a tota castanya solcant una mar obscura com la gola del llop.
Cap a les 2 h ja divisem els primers fars de la Provença. A les 5 del matí, cansats, i amb una meteo de NE de força 6 – 7 imminent prevista a la nostra zona, fondegem amb les primeres llums del dia a la badia de Brégançon. A dormir, que ja toca.
Em llevo a mig matí. Tothom dorm. El vaixell està fondejat en calma, la mar està plana com un mirall. No es sent ni un alè. Surto a fora i quedo extasiat del paisatge que ens envolta. Fins ara no ho havia vist doncs hem entrat amb molt poca llum. La zona és com la cala Castell de Palamós (sense urbanitzar) però 10 o 20 vegades més gran. Hi ha un castell a llevant d’on estem fondejats. Una línia de costa arbrada, verda sense interrupcions envolta el vaixell. Realment hem anat a parar a un lloc molt bonic, molt.
Després de dinar anem a inspeccionar la costa amb la pneumàtica doncs el NE ja ha entrat i no tenim ganes de tornar a enfrontar-nos a un vent de 30 nusos de cara.
Això és el paradís. Només estem tres vaixells i un trimarà de competició fondejats en una grandiosa badia, envoltada d’una platja de sorra fina i amb una densa pineda al rerafons. Cal anar en compte, tot això està ple d’esculls; en veiem sobre tot a la zona de tramuntana i a ponent.
La posta de sol … com ho diria … no ho sé. Un cel immaculat ens regala una posta de sol lenta, pausada i bonica. El NE ja va baixant. Preparem la sortida cap St. Tropez.
Dijous 25 de setembre de 2003
A les 5 de la matinada toca diana. Ens llevem i aixequem el fondeig dins la nit tranquil·la. Sortim guiats pel far de Cap Bénat i després pel de Cap Camarat.
Naveguem a vela. El dia es va aixecant a poc a poc. Lentament les illes de Port Cros i Lévant ens van quedant enrera per l’aleta d’estribord. El matí és assolellat i tranquil. Hi ha mar, però molt poc vent.
Acabem entrant a motor a la badia de St. Tropez. El paisatge és bonic, som a la Costa d’Azur. Es veuen despuntar uns màstils altíssims darrera l’espigó de protecció de St. Tropez. Anirem a veure’ls.
Passem la bocana de Port Grimaud a les 10 del matí. Hem arribat.
Divendres 10 d’octubre de 2003
Després d’uns dies (força dies) de festa, vent, molt de vent, i de coneixences, a les 5 de la matinada llarguem amarres de Port Grimaud i sortim per tornar cap a casa. És negra nit i la son acompanya. Fa bon temps, una mica de mar de ponent que ens ve de proa, però poc vent. Anem a vela – motor durant tota l’estona.
Sense adonar-nos, ja a ple dia, tornem a estar en mans del Golf de Lleó, aquesta vegada però se’ns presenta mansoi.
Van passant les hores plàcidament, una guàrdia rera l’altra sense més novetat que les històries que ens anem explicant tots plegats.
La posta de sol ens agafa a 75 milles de la costa. El sol es pon encès a l’horitzó, en un cel tenyit de mil tonalitats ataronjades. Per l’amura d’estribord veiem clarament el Canigó, el nostre Canigó, ferm i català. La mar vista des del seu cim es fa estimar tant que ens hi ha portat. I des de la mar, els cims del Canigó són la continuació lògica, ordenada, perfecte de la seva immensitat. Tant de bo que les nostres vides segueixin els camins de la pau que ens ha estat donant aquest cel i aquesta mar plaent. La lluna ens ve a veure tant bon punt el sol ens acomiada; el vaixell navega, navega sense parar, com l’univers. Ningú no ha dit res durant molta estona. No calia dir res.
Dissabte 11 d’octubre de 2003
De matinada, distingint sota una nit de lluna plena els fars de la Costa Brava, ja coneguts després de moltes nits compartides, entrem a Palamós. Amarrem plens de vivències, i amb el record del Golf de Lleó a la butxaca. El Golf, ara, també serà una mica nostre.
Quim Gispert
