Diari de navegació d’una setmana per la Costa Brava

DIARI D’UNA SETMANA DE NAVEGACIÓ PER LA COSTA BRAVA o UN PASSEIG PER LLOCS DE SOMNI o UN ANTI JET-LAG.

Duració: Una setmana
Distància recorreguda: 120 milles
Palamós – Illes Medes – Cadaqués – Port de la Selva – Palamós.

Diumenge 13 de Juliol.
Estem ultimant els preparatius quan sona el telèfon. És en Quim, el propietari de Vela Nòmada, l’empresa a la qual hem llogat el vaixell. Ens diu que el veler ja està a punt i que si ho desitgem podem embarcar aquesta mateixa nit en lloc de demà al matí, tal com estava previst. El vaixell, un Bénéteau Oceanis 311 Clipper de 9,85 metres d’eslora, es diu Antull Dos i està amarrat en el Club Nàutic Costa Brava de Palamós. Per descomptat diem sí i a les vuit de la nit posem rumb, per carretera, a Palamós.
El vaixell és preciós i està molt ben mantingut. Carreguem les andròmines i passem la primera de les set meravelloses nits. Set nits que dormirem acompanyats del balanceig i dels milers de sorolls que un vaixell i el vent poden generar.

Dilluns 14 de Juliol.
En Fredi, com serà habitual durant tota la setmana, s’aixeca a les set i comença a llegir el manual del GPS, encén la ràdio, consulta la meteo i estudia la carta. En resum, fa soroll i cafè. A les nou apareix en Quim i ens explica el funcionament del vaixell. Fem les últimes compres i a les dotze llarguem amarres. La sortida és molt fàcil i semblem autèntics navegants. Al cap d’una setmana comprovarem que l’atrac de popa en aquest amarre és bastant més difícil del que ara pensem.
Palamós, que des del segle XVIII és un dels grans ports de comerç de la Costa Brava, i va ser fins i tot assaltat pel pirata Barbarroja el 1543, és actualment un immillorable punt de partida per a travessies per la Costa Brava i cap a les Illes Balears.
Només sortir del port, hissem les veles i posem rumb al Nord amb un vent molt agradable que ens ve del través. Naveguem paral•lels a una milla de la costa per a no tenir problemes amb roques o baixos. Avui pensem anar a dormir al port de L’Estartit que està a 14 milles. No hi ha un sol núvol al cel, el vaixell va d’allò més bé tot i que les veles no estan molt ben trimades i la tripulació, en lloc d’ajustar-les, es dedica a prendre el sol.
La Neus i en Jeremy mai no havien navegat en un veler. La Laura, algunes vegades com a tripulant i en Fredi, el patró, que posseeix el títol de Capità de Iot, té una mica més d’experiència. “Teoria molta, pràctica poca”, pensa mentre lluita per a desembolicar una volta mossegada.
Encara que les hores de navegació dels quatre intrèpids navegants sigui poca, la il•lusió és inesgotable, i així, deixem les Illes Formigues i el Cap de Sant Sebastià per babord veient desfilar un paisatge increïble: cales d’aigües transparents, penya-segats impressionants, pobles de pessebre i pins que arriben fins al mateix mar. A l’altura del Cap de Begur baixem veles i amb la impressionant vista de les Illes Medes, gaudim del primer dels innombrables banys que pendrem durant aquesta setmana. Preparem el primer menjar en un lloc on tot es mou menys la cuina.

Illes Medes

Després de la migdiada reglamentària veiem que hem derivat molt i que és hora de dirigir-nos a port. Estem cansats, feliços i salats, somniant amb una bona dutxa i un bon sopar. És el moment de les comunicacions. La Laura ha estat nomenada encarregada de la ràdio a perpetuïtat i demostra una gran destresa, o una gran sort, ja que contacta amb el Club Nàutic Estartit a la primera, utilitzant el nombre de repeticions i vocabulari exacte, tal com ho diuen els manuals. La resposta ja no ens agrada tant, perquè ens diuen, sense molta simpatia, que està tot ple i que no se’ns ocorri ni entrar, ja que no hi ha cap amarre lliure. Són les sis de la tarda, el port més proper en direcció Nord és el de L’Escala i donat que no volem arribar-hi de nit, no tenim altra alternativa que fondejar. Escollim Cala Montgó que és a unes poques milles al N. Sembla ser que avui toca aprendre-ho tot de cop!
Voregem el Parc Natural de les Illes Medes, admirant a la llum del capvespre les seves capricioses formes i cristal•lines aigües, plenes d’enormes i protegits peixos. Tornem a navegar a vela fins que ens adonem que a aquesta velocitat ens tocarà fondejar a les fosques. Posem motor i cap a les vuit entrem a la Cala Montgó. Lloc paradisíac i molt ben protegit. Evidentment els millors llocs de fondeig ja estan ocupats i comencem a donar voltes buscant un lloc. On ens sembla millor tirem l’ancora. Ens donem una dutxa escassa ja que ara cal economitzar bateria, i després la Neus prepara uns spaghetti a l’arrabiatta. La Laura fa un dibuix del vaixell contra el qual possiblement “xocarem” aquesta nit, en Fredi escriu el llibre de bitàcora i en Jeremy intenta aprendre català a marxes forçades llegint “Tintin al Tibet”.
Fets pols ens anem a dormir confiant que l’ancora aguanti i no ens despertem enmig del mar: malament!… o contra el penya-segat: pitjor!!

Dimarts 15 de Juliol.
Eureka!, seguim al mateix lloc. Ens despertem a força d’un bon capbussó, i mentre esmorzem, calculem el rumb i intentem escoltar, sense èxit, la previsió meteorològica, la boira va baixant.
Hem decidit que avui anirem fins a Cadaqués creuant el golf de Roses. Terrible error, en uns minuts ens trobem embolicats per una boira espessíssima. La visibilitat deu ser menor a 5 metres i ja no ens atrevim a tornar; així que, a mínima velocitat, posem rumb 35º.
Tot va bé durant un parell d’hores, i fins i tot és emocionant, fins que sense haver vist ni sentit res ens creua, a 10 metres per la proa, un pesquer de considerables dimensions. Ja no és emocionant, ens hem espantat de debò i ens posem les armilles salvavides. El següent vaixell de pesca l’escolta la Neus, que ara està a proa vigilant, pocs segons abans que ens aparegui per babord i ens creui per la popa.
Encara que confiem que ells sí ens veuen pel radar, decim deixar la travessia del golf de Roses per demà al matí i canviem el rumb per a dirigir-nos a L’Escala. La boira segueix sent molt espessa i gràcies al GPS no apareixem a Ciutat del Cap, encara que gairebé ens mengem una plataforma pesquera que no figura en la carta.
El nostre aspecte és d’allò més còmic: en vestit de bany i amb les armilles posades, encara que ningú té humor per a anar a buscar la càmera i immortalitzar la situació.
Els déus s’apiaden de nosaltres i al cap d’una hora, la boira comença a aixecar-se i podem veure el contorn de la costa i les cases del poble de L’Escala.
Respirem alleujats i resem per a que hi hagi algun amarre lliure. Aquesta vegada hi ha sort i a la una del migdia atraquem, sota un sol radiant, al Club Nàutic L’Escala.
Hem navegat enmig de la boira durant més de tres hores. El mariner que ens ajuda a l’amarre ens diu que aquesta situació és habitual en condicions anticiclòniques i que la boira s’aixeca cap al migdia.
La previssió, penjada al Club Nàutic, indica per a demà un dia semblant al d’avui. Decidim sortir, lògicament, quan la boira s’aixequi i anar a fondejar a Cadaqués.
Aquesta nit gairebé no podem dormir per la calor asfixiant.

Dimecres 16 de Juliol.
Matí tranquil esperant que millori la visibilitat. Parlem per telèfon amb un amic nostre, meteoròleg, que ens diu que està previst que avui a la tarda entri una bona tramontanada, o sigui que, si no volem quedar-nos a L’Escala, hem de posar-nos en moviment. Sortim de l’amarre amb una maniobra no molt ortodoxa, que per sort ningú veu, i amb un sol esplèndid.
Amb el mar en calma i un mestral força 4, creuem el golf de Roses fent brodades i gaudint com bojos de la navegació. A l’alçada del Cap de Norfeu, el vent comença a pujar. Ara és tramontana declarada i ens ve exactament per la proa. Deixem de fer regates, baixem veles, i una hora més tard entrem, a motor, a la preciosa badia de Cadaqués.
Aquesta entrada per mar és un espectacle inoblidable. Les muntanyes emmarquen totalment les cases blanques i l’església d’aspecte mariner. No hi ha cap dels enormes i habituals edificis d’apartaments que enlletgeixi aquest decorat. Cadaqués, pàtria de contrabandistes i navegants que feien les Amèriques, és un perfecte ancoratge, protegit de la temible tramontana, i ple de boies d’amarre.
Ens enganxem a la boia que ens agrada més i mentre estem celebrant el dia amb unes cerveses, ve el propietari de la boia en una zodiac… Amb la següent boia tenim més sort, ningú ens treurà durant els dos dies que hi estarem fondejats. Suposem que deu haver algun tipus de servei oficial referent a això, però pel canal 8 només ens assabentem de problemes semblants als nostres.
Banys, cervesa, macarrons a la bolonyesa i migdiada. Ara toca una altra maniobra: si volem anar a terra cal inflar la zodiac i instal•lar-hi el motor. Amb menys dificultats de les esperades ho aconseguim, encara que resulta ser només una mica més gran que una piscina de plàstic de joguina. Amb l’humor presidint-ho tot i els pantalons a la mà, pugem a bord sense caure a l’aigua, i quan enfilem cap a terra ens trobem de cara amb la processó de la Verge del Carme. Un munt de pesquers sortint i nosaltres entrant amb la nostra piscina a motor…
Passejar per Cadaqués és un plaer: Carrerons entre cases blanques amb flors a les finestres, miradors que donen directament el mar, botigues de roba i artesania, gats insolentes i, potser perquè estem contents d’estar aquí, poc aclaparament de turistes.
Després d’un bon sopar, en un dels molts restaurants i fondes del poble, pugem al “chinchorro”, que encara és al seu lloc i, descobrint estupefactes que ens havíem d’haver dut una llanterna, aconseguim trobar el nostre vaixell després de mitja hora de donar voltes entre les boies.
Avui dormim de meravella; la tramontana, que segueix pujant i xiula entre els obencs, ha refrescat l’ambient i netejat el cel. La vista del poble il•luminat, que contemplem des de coberta, és meravellosa.
En Jeremy ha acabat “Tintin al Tibet” i comença “Vol 714 a Sydney”. Lògicament, doncs ell és australià.

Entrant a la badia de Cadaqués.

Dijous 17 de Juliol.
La meteo ha anunciat tramontana forta al Nord del Cap de Creus, a 3 milles de Cadaqués, que és precisament per on volem passar. I encara que no és el Cap d’Hornos, sí és un dels punts més delicats del litoral de la Península. El pas és totalment desaconsellable per a tripulacions novells i amb les condicions meteorològiques actuals. Així que avui toca relax, banys i compres. En Jeremy s’ha convertit en un expert en la navegació amb el chinchorro i ens duu a una petita cala solitària on gaudim del sol i del mar.
Tornem al poble a comprar menjar i gel, ja que és el segon dia amb la nevera desconnectada, i més tard fem un altre viatge per a les últimes compres i l’última cervesa.
El nostre meteoròleg particular ens anuncia per a demà una disminució important de la intensitat de la tramontana, així que posem una mica d’ordre en el caos que hem aconseguit crear a l’interior del vaixell i anem a dormir il•lusionats amb la jornada que ens espera.

Divendres 18 de Juliol.

Cadaqués

Bany ritual i últim viatge amb el chinchorro a Cadaqués a comprar pa, després el desinflem i, misteriosament, el pleguem amb força més dificultats que en desplegar-lo.
A les onze del matí sortim. Encara bufa una mica la tramontana, però ara és perfectament controlable. La utilitzem per a, donant bordos i amb totes les veles desplegades, apropar-nos al Cap de Creus. El dobleguem, deixant l’illot de la Maça d’Ors per babord, sota un cel puríssim, en silenci, sentint la remor de l’aigua sota la quilla i el dels nostres pensaments.
La vista des del mar del far i de les muntanyes d’aquest racó tan mineral i inhòspit, tan bell, ens ha deixat sense paraules.
Curiosament per a nosaltres, perquè segur que hi ha una explicació, al Nord del Cap de Creus no bufa ni una gota de brisa. Ens quedem una bona estona admirant el paisatge i deixant que el vaixell faci el que li sembli.
El Port de la Selva, important port pesquer, no està molt lluny, a unes 6 milles, i la fam i les ganes de donar-nos una bona dutxa fan que posem motor i tranquil•lament ens apropem a aquest bell poble. Atès que és principi de temporada estiuenca no tenim cap dificultat a aconseguir amarre. Els del Club Nàutic Port de la Selva ho tenen molt ben muntat: el pantalà per a transeünts està situat de tal manera, que fins al més incompetent dels patrons no hauria de tenir cap problema amb la maniobra.
Al costat mateix de les instal•lacions del Club Nàutic hi ha unes platges precioses, on ens posem una mica més de sal damunt abans de l’anhelada dutxa.
El Port de la Selva té una bellesa semblant a Cadaqués: cases blanques, gairebé total absència d’edificacions altes, el seu bonic port de pesca, envoltat de muntanyes i presidint-ho tot el monestir de Sant Pere de Roda. I com a Cadaqués, turistes poc sorollosos.
Gairebé hem perdut la noció dels dies i després de deliberar uns minuts descobrim que és divendres, la qual cosa ens duu a dos importants conclusions.
La primera és que avui és l’onomàstica del patró, així doncs, sopar de gala.
La segona és que demà hem de posar proa al Sud, ja que hem de tornar el vaixell a Palamós com a màxim diumenge a la tarda.
Segons la planificació, ara hauríem d’estar a Llançà després d’haver arribat ahir fins a Portbou i anar ja camí de retorn.
No hem complert absolutament ni un dels plans calculats, que durant les llargues tardes d’hivern havíem traçat. Les circumstàncies, la meteo, les nostres pròpies decisions ens han anat marcant el rumb. Un rumb erràtic i meravellós, sense rellotges, sense presses, sense obligacions.

Port de la Selva. Netejant el vaixell

Dissabte 19 de Juliol.
La fleca està prop i avui esmorzem croisants acabats de sortir del forn.
Sortim aviat, a les nou, doncs volem fer d’una sola tirada tota la volta, 50 milles, i anar a fondejar aquesta última nit a Cala Castell, ja molt prop de Palamós. Tenim tot el dia de navegació per davant i ni un sol núvol en el cel. El vent és fluix però suficient per a anar a vela. Passem prop de la costa per a acomiadar-nos d’aquests increibles paratges i lentament ens apropem al Cap de Creus, on fins i tot ens atrevim a doblegar-lo passant entre els illots de la Maça d’Oros i L’Encalladora.
Rumb sud deixem Cadaqués, a la llunyania per estribord i, quan començem a creuar el golf de Roses, el vent cau per complet. No hi ha altre remei, hem de posar el motor si volem complir el pla previst.
Aquesta travessia del golf en línia recta és impressionant, en el punt més ample la costa més propera està a 10 milles. El pilot automàtic ens duu mentre cuinem… uns macarrons.
La calma total que tenim des de fa unes hores s’acabarà aviat. El mar vol acomiadar-nos a la seva manera i quan tenim les Illes Medes a unes poques milles per la amura d’estribord comença a aixecar-se el Garbí. Il•lusionats parem el motor, posem veles i als deu minuts les baixem ràpidament. Ara bufa amb força 7 i curiosament, sempre que ho fa amb aquesta intensitat, ens ve de proa directa.
Portem set hores navegant i estem massa cansats per a començar a cenyir d’allò més. Continuem a motor. Les ones cada vegada són més altes i el vent segueix pujant. Traiem el pilot automàtic per a poder agafar millor les ones, ja que estem donant uns pantocassos terribles i anem totalment xops.
Precisament Cala Castell, on pensàvem dormir avui, és un magnífic lloc de fondeig, protegit de tots els vents, excepte del Garbí. Mala sort, avui toca per tant, arribar fins a Palamós.
El pas entre les Illes Formigues i la costa és bastant delicat, estret i amb roques a banda i banda, però el creuem, resant i amb la vista clavada a la sonda, ja que no tenim energies per a donar la volta necessària per a deixar-les per estribord.
Entrem al port de Palamós i anem directes al Club Nàutic Costa Brava. Quan baixem a terra tot segueix movent-se, portem més de deu hores de navegació. Cap dels quatre ens hem marejat ni una sola vegada i ara estem molt prop d’aconseguir-ho.
Després d’una bona dutxa i unes magnífiques gambes de Palamós, i atès que la previssió per a demà és dolenta, decidim donar per finalitzada la nostra “volta al món” i ens disposem a passar l’última nit embarcats.

Diumenge 20 de Juliol
Per a variar, en Fredi s’aixeca a les set i mitja i es beu ell sol una cafetera mentre actualitza el llibre de bitàcora i calcula les despeses generals, descobrint que no són excessives.
De fons, Vinicius de Moraes intenta que la tripulació tingui un dolç despertar. Després de l’últim desdejuni a bord i d’alguns exercicis de funambulisme, aconseguim descarregar el vaixell sense que ningú ni res caigui a l’aigua.
Curiosament, ara al maleter del cotxe no hi cap tot i encara que immediatament apareixen quatre voluntaris per a quedar-se a Palamós, decidim posar la dosi habitual de bon humor i finalitzar el viatge els mateixos que el vam començar.
En Jeremy va trigar 20 hores a recórrer 12.000 milles des de Sydney a Barcelona, els quatre junts hem fet 120 milles en 6 dies. Un veritable anti jet-lag, un plaer, un somni.

Últim dia a Palamós

Travessia efectuada dels dies 14 al 19 de Juliol del 2003.
Texte: Frederic Callado. Fotografies: Jeremy Davies.