4 dies inoblidables d’autèntica Costa Brava al desembre
Aprofitem una previsió meteo molt bona i el pont de la Puríssima de desembre de 2011 per embarcar-nos en un parell de velers de Velanomada, amb l’objectiu de pujar cap al Cap de Creus i acostar-nos tant com sigui possible als llocs on durant la temporada estiuenca ens és difícil.
El dijous 1 de desembre recollim els estris i marxem cap a Palamós. Embarquem cap a les 11 del matí i a les 12 del migdia sortim per anar a fondejar a la cala Castell i dinar.
Doncs dit i fet. Mitja horeta de navegació i llencem el ferro a escassos metres de la sorra. Sonda 3 m. Genial.
A cala Castell
Dinem un bon rostit i tot seguit sense entretenir-nos gaire seguim amunt, rumb nord.
Remuntem a vela i motor l’illa, Calella, Tamariu, les cales de Begur. La posta de sol ens encalça a Pals. Les Medes les passem ja al capvespre i arribem a L’Escala de nit.
Les illes Medes per proa, al capvespre
Els nens, durant la navegació, entretinguts amb la Wii, no s’adonen fins que som quasi a la bocana del port.
L’endemà al matí fem una curta visita a l’Open 60 Mirabaud de la Barcelona World Race que aquests dies està a Roses promocionant la segona BWR. Quin veler, mare meva!
Sortim a mig matí rumb a Cadaqués. Golf de Roses a motor doncs el vent és testimonial. El dia és esplèndid. Les veles del Mirabaud, que ja és a mar, com un miratge, lluny, flotant a la mar plana del Golf de Roses.
En Pau a la roda
Golf de Roses amb el Canigó nevat al fons
Roses, Montjoi, Cap Norfeu, Júncols i finalment el far de Cala Nans i Cadaqués. Fantàstic. Estem sols a la cala, en companyia d’alguna altra barca amarrada de fa temps, i de les gavines. Ens amarrem a la boia que queda més a prop de terra, o sigui a un parell de dotzenes de bogades de terra amb el xinxi.
Cadaqués a tocar
Després d’un bon dinar a bord, els nens surten amb el xinxi a buscar aventures cap al Piló i Nans, i els grans anem cap a terra a fer un cafè al Casino, fins que se’ns fa fosc a quarts de sis. Ja se sap, ara a l’hivern, el dia és curt i cal aprofitar-lo!
A la descoberta de la badia
Un cop al veler, bambes molles dels aventurers a buscar l’escalfor del motor per eixugar-les, canvi de texans molls fins als genolls i la quitxalla comença una partida de Risk interminable que ens fa sopar a quarts de dotze!
Nit de somni, sense gota de vent ni de mar
El dissabte ens llevem aviat, i sense engegar el motor posem veles i sortim de Cadaqués, amb cosa de 2 o 3 nusos de terral, a poc a poc, pausadament, sobre una mar tranquil·líssima i amb una albada indescriptible. Fem mig nus. El jovent ens avança amb el xinxi bogant… Viure aquests moments no té preu.
Sortida de Cadaqués a vela
Els petits, bogant, ens atrapen…
Un cop fora la badia, poc a poc comencem a trobar una tramuntaneta amestrelada que va pujant fins als 10 nusos i que ens fa gaudir a tots, pares i canalla, ara sí tots a bord, de tres horetes de navegació a vela molt boniques fins a remuntar el Cap de Creus. El Canigó es veu curull de neu. També albirem el Bastiments, el pic de l’Infern i el Puigmal, i tota la carena de Pla Guillem empolsinada. A nosaltres, que som de mar i muntanya, ens agrada retrobar el paisatge de mar i Pirineus al Cap de Creus.
Cenyida cap a la Massa d’Oros
Doncs bé, escorem, remuntem, virem la Massa d’Oros que es resisteix a passar i gaudim del sol nítid i fresc d’aquest desembre. No trobem ningú navegant, ni pescadors ni velers ni motores. Ningú. El Cap de Creus, com ahir a Castell, la costa de Begur, Pals, Estartit, Medes, Roses, és tot per a nosaltres.
Un cop a prop de cala Culip arriem veles i, ara sí, arranquem motor per entrar-hi. La trobem solitària, bonica, salvatge. Res a veure comparada amb la munió de gent que hi ha quan fa calor a partir de la primavera.
Llancem el ferro a tocar de l’embarcador. Novament ens abarloem. La canalla puja a les neumàtiques per reconèixer el nou escenari. El lloc és meravellós.
A cala Culip
Després de dinar toca pujar a tothom a dalt del màstil. Ben assegurats un rere l’altre fem pujar a tots petits i grans, fins la perilla. Des de dalt el panorama és immens, la vista saltant per sobre del braç de roca que tanca la cala pel nord i arribant fins al far.
Cap amunt!
Mentre, anem atangonant també la canalla que s’ho passa pipa. Un parell de nosaltres fins i tot prenem el que probablement serà l’últim bany del 2011!. La tarda corre ràpida amb tanta activitat.
Està bé aquest segon ús del tangó
Per acabar de gaudir la zona decidim baixar tots a terra i caminar pel camí que ens porta fins a s’Aguila de Tudela. Amb quatre passos de grimpada ja tenim al personal fent companyia a l’aligot de pedra. És increïble com s’aguanta encara, resistint el pas del temps i les fuetades de la tramuntana quan bufa.
S’Àguila de Tudela
De tornada a Cala Culip, els nostres solitaris velers
Ja al capvespre, sortim de Culip, solitaris entre la geografia de la zona que ens fa sentir petits, rumb a les Medes.
Una segona partida de Risk fa la travessa nocturna a motor de Culip fins a Medes entretinguda i amena per a la canalla.
La Núria i jo, a fora, vigilant en una nit de calma total, de mar d’oli, de lluna plena, amb els seus reflexos indescriptibles, de fresca de desembre. Vigilant què? Vigilant res. Res de res doncs no hi ha ningú al Golf de Roses. Ningú. Només nosaltres travessant la mar sense voler-li fer mal, i la lluna. La lluna que ens regala la costa de tonalitats grises i la mar platejada.
Nit de lluna plena rumb a Medes
Entrem a l’Estartit a veure el Madrid – Barça i a dormir. El Madrid – Barça, impressionant. La nit, plaent. I les bambes, a eixugar de nou al compartiment del motor.
Pel matí, no pas massa tard, sortim de port i anem a fer una visita al Carall Bernat. Li donem la volta amb els velers, ja que la mar, el vent i l’absència total d’altres visitants ens ho permet. És realment impressionant aquest roc.
Es Tascó per estribord, i es Carall Bernat per babord
Amb les Medes a pocs metres per la popa, pugem major, despleguem gènova i enfilem cap a Cap de Begur. Objectiu, la Cova d’en Gispert. Amb vent de través que va passant a l’aleta, pugem l’assimètric. Anem fent 5 nusets amb 6 o 7 de reals per l’aleta d’estribord, aprofitant un lleuger mestral que entra com la glòria.
El cap de Begur per proa
Poc més d’una hora i ja som a Cap de Begur, arriem i de seguida arribem a Can Gispert. Novament, compartim la cova només amb el càlid sol que ens acompanya en aquest matí radiant.
Ferro avall i cova endins fins el bloc que hi ha a tocar del final. Desembarquem la canalla, els deixem sols amb els frontals a sobre la pedra. Si, no patiu àvies, no patiu que la mar està en calma. I cap enfora a buscar els grans. Se sent la respiració de la mar que entra al fons de la cova, com si fos un monstre dormint. L’ambient, la solitud, els sorolls, la foscor trencada pels rajos de sol que entren, el degoteig de l’aigua que cau del sostre, tot plegat és irreal. L’angoixa deixa pas al present, que restarà gravat amb foc a la memòria de la canalla.
Cova d’en Gispert
Ja que hi som, fem una curta visita a la cova del Bisbe, i a dinar a Tamariu que hi falta gent –en sentit literal doncs apart d’una dotzena de vianants al poblet, a mar apart de nosaltres no hi ha ni les boies d’amarratge -. Fondegem a pocs metres de l’embarcador, a tocar de la sorra. A un lloc on a l’estiu és impossible d’estar-hi per la quantitat de boies i de banyistes que barren el pas.
Tamariu
Tornem-hi. Xinxi, alguna caiguda quan els petits practiquen bloc al costat de llevant de la cala, i com és habitual en aquests dies, peus molls i canvi de pantalons.
Tamariu
Tot s’acaba i arriba l’hora de recollir. Recollir mainada repartida per la cala i embalums per tot arreu del veler.
Xino-xano, a motor, absorbits per la posta de sol impressionant del capvespre, rumb a l’illa, i després cap a Palamós, tornem a trencar la mar de mirall entre el vol rasant de les gavines.
El Sotllo, tornant cap a Palamós, ja amb l’illa per popa
L’Isàvena
Quatre dies realment inoblidables que ens han fet viure la Costa Brava com devia ser ara fa 40 o 50 anys, solitària, oblidada, magnífica i equilibrada.
La colla dels grumets
Quim Gispert
